Història del Club
Feia menys de dos anys que s'havia acabat la Guerra fratricida, les ferides eren profundes en un poble de poc més de 2.000 habitants com Gelida i les penúries encara accentuaven més les divisions.
La Guerra també havia acabat amb la Societat Coral Artesans, s'havia desmuntat el Grup Gelada i l'Antic Casal del Molí Vell, aglutinadors de l'activitat cultural i, en alguns àmbits, de l'esport i Gelida, en paraules de l'historiador Andreu Guiu, “amb els seus més de 2.400 habitants va entrar en una experiència històrica brutal on moltes forces ocultes, individuals i socials, racionals i irracionals es feren visibles. Temps de guerra i revolució que veritablement es feren sentir en aquest poble de l'Alt Penedès, a la rereguarda dels fronts militars”.
En l'àmbit esportiu, i pel que fa a infraestructures, la postguerra també va afectar a Gelida. El segon Camp de Futbol de Can Pascual, estrenat a finals del 1937, desapareixia a començaments del 1941, víctima de la necessitat del seu propietari de plantar-hi vinya en aquells terrenys i després de passar mesos i més mesos sense cobrar els lloguers pactats degut a la recessió.
En una visió molt més àmplia del moment i fent un gir cap el món del bàsquet, cal recordar que el 1941 es va començar “la Obra Social de Educación y Descanso”, fortament impulsada des del règim i amb una gran vocació de controlar i d'expandir-se per tots els racons. El bàsquet, que havia arribat a Espanya pels anys 20, a Catalunya havia arrelat amb més força i celeritat; tant és així que l'any 1924 es creava la Federació Catalana (molt abans que l'Espanyola, fundada l'any 1943, 19 anys després), i l'any 1924 neixia el Club Laietà, el “més antic de la colla”. L'Obra Social adoptava el bàsquet com un cavall de batalla i Catalunya anava uns quants passos per davant en aquest terreny.
A Gelida, sense camp de futbol, sense escacs ni l'excursionisme del desaparegut Grup Gelada, amb l'activitat de la Columbòfila molt malmesa i fiscalitzada (doncs els coloms eren material tàctic militar i estaven severament controlats), a les acaballes del 1940, cinc joves de 18 anys, aconseguiren un llibret del reglament. Se n'anaren a la pista de tennis dels senyors Redecilla, a l'avinguda Colomer, i, sense ni tan sols cistelles, van anar aprenent a fer botar la pilota i a afinar la punteria contra un pal de la tanca. Eren en Ramon Tubella, Agustí Rigau, Pere Valls, Joan Galimany i el més tossut i afeccionat a l'esport, l'Antoni Tubella. Aquest procés culminava el dia 18 de juliol del 1941, al migdia, a la pista de l'Obra Social, avui de la U.C.G., amb un partit contra els de Martorell i què els gelidencs varen perdre per 4 a 9, acabant-se el partit abans d'hora degut a la intensa calor.
El “vive deportivamente” començava a fer-se palès i el foment de l'esport anava a més, dia rera dia. D'altra banda, donat que no es permetia cap altre tipus d'associacionisme, l'activitat esportiva esdevingué el pal de paller de la vida social i l'apassionament esportiu ajudava a cicatritzar altres ferides encara molt recents.
A Gelida s'afegia el fet que degut a l'orografia del terreny sempre ha estat difícil trobar un lloc apropiat per ubicar-hi un camp de futbol, que hauria pogut restar protagonisme al bàsquet. L'esport de la cistella estava posant-se de moda arreu i a Gelida, llevat de quatre individualitats en atletisme i una afició creixent d'escacs, es constituí en el bastió del lleure de la vil.la.
A la tardor del 1941 ja s'havien format quatre equips: el “Molí Vell” i el “Molí Nou”, “Educación y Descanso”, i un segon equip de l'Obra, el “Frente de Juventudes”, i començaven les competicions a l'àmbit local.
L'any 1943, els menys addictes al règim i al voltant del Centre Parroquial dels Lluïsos organitzaven una formació d'aparició intermitent que fou l'equip d'Acció Catòlica, amb jugadors que també ho eren, molts d'ells, dels altres equips esmentats.
La reunió es va celebrar el dia 23 de setembre a les 4 de la tarda, al Cafè de Baix i la va encapçalar el regidor Jaume Llopart. Només dues persones, però, es varen asseure amb ell a la taula: l'Antoni Tubella i en Joan Marí. D'allí va sortir el “Club Baloncesto Gelida de Educación y Descanso”.
Resulta fàcil entreveure que la iniciativa de l'alcalde despertava recels i tenia detractors, doncs si bé a la primera trobada només dues persones varen voler reunir-se amb el representant de la màxima autoritat local, en quedar constituït el club, ràpidament es va construir una Junta Directiva farcida de “vaques sagrades” del poble. Aquest fet convertia el club en un ens gens manipulable i molt sòlid. Sota la presidència d'en Martí Rigau, s'agruparen en Francesc Pascual, l'Antoni Creixell, el Joan Marí, el Benet Vilanova (que ja havia presidit el Club de Futbol Gelida abans de la Guerra), el Josep Parellada i el Joan Carafí. Tants noms de prestigi dins de la vila donen a entendre fàcilment el què es pretenia fer i la importància que per a uns i altres tenia aquella acció.
I ho van fer i amb molta fermesa, començant per una estimable solidesa econòmica, enfortint l'entitat i mantenint-la independent fins l'estiu del 1948, en què els joves iniciadors de l'activitat del bàsquet a Gelida ja havien retornat dels seus serveis militars i refeien la seva vida normal.
L'estiu del 1948, pren la batuta l'Antoni Tubella, constituint una Junta jove i recollint altres aficions que s'havien mantingut, com l'atletisme i els escacs. D'aquesta forma canvia l'estructura del Club i amplia el seu àmbit d'activitats, esdevenint “Club Deportivo Gelida”, amb dos equips sèniors, secció d'atletisme, secció d'escacs i iniciant el foment del bàsquet infantil. El protagonisme adquirit pel club va molt més enllà de l'esport del bàsquet i és realment així durant més de dues dècades. Només la inauguració de la piscina municipal, el 26 d'agost del 1961, desvia una mica l'atenció dels gelidencs. El CD Gelida, més a més, organitza les seves “Semanas Deportivas” (1951, 1952, 1953, 1955, 1957, 1973) i les “Jornadas Económicas” des del 1946 fins el 1962, amb esdeveniments esportius de primera línia i actes d'esbarjo i d'entreteniment diversos i molt concorreguts.
L'autèntica pedra de toc d'aquest protagonisme, però, caldria datar-la el dia 28 de setembre del 1952. Dos anys abans, Joan Rosselló i Romeu havia creat la Unión del Casal Gelidense, per tal d'evitar que es perdés el patrimoni arquitectònic de l'extingida Coral Artesans, però “l'autoridad competente” rebutjava una i una altra vegada aprovar-li els Estatus. Aquest rebuig es fonamentava en el fet que la UCG no era una entitat esportiva, i aquest era l'únic tipus d'associacionisme que aleshores era permès. Rosselló es va dirigir al CD Gelida demanant-li que s'integrés, com secció esportiva, a la nova entitat. El Club ho va acceptar imposant tots els condicionants i mantenint una autonomia plena.
També va influir en aquest protagonisme del Club el fet que, des del maig del 1960, Antoni Tubella era el “Delegado de Deportes” de l'Ajuntament de Gelida, nomenat per l'Ajuntament i la Diputació i beneït per la Secretaria General del Movimiento.
Quan el CD Gelida es va integrar dins de la UCG, presentava superàvit econòmic, tenia 234 socis i mantenia una secció d'escacs amb una vuitantena de membres i un equip competint en els campionats d'Espanya de la màxima categoria. També la secció d'atletisme, amb Jordi Buch, Enric Esteller i Ricardo Menéndez Cao com màxims exponents, eren líders provincials fins el febrer del 1953, any què marxaren en bloc cap el Club Universitari, per raons econòmiques.
Aquesta situació es va allargar fins l'estiu del 1967, any en què la gestió individualista en excés del president Pere Llopart, destruí la Junta Directiva i deixà Gelida sense bàsquet durant un any. La temporada 1967/68, amb una Junta de Salvament impulsada per Josep Maria Rosell i Narcís Banchs, i encapçalada per Lluís Coma recuperaven l'activitat i el 1971, amb l'entrada de la Junta d'en Josep Centellas, designat per l'Ajuntament, va començar la dècada més brillant, esportivament parlant (i també en l'aspecte econòmic) del Club. Els equips jugaven bé, es fomentava el bàsquet de base i la gestió econòmica presentava superàvits. A finals de la dècada dels 70, el Club havia tornat a assolir el protagonisme a la vila i de les seves files havien sortit bons jugadors cap a altres equips del màxim nivell.
Tot i haver-se recuperat el futbol des del 1965, el bàsquet va liderar una dècada d'intensa activitat esportiva a Gelida, on també destacaven el trial, amb els “Cinco Habituales”, o el billar. L'any 1986, sota la presidència de Carmelo García, es va catalanitzar el nom, passant a anomenar-se “Club Esportiu Gelida”, nom que encara es manté avui.
Una ambiciosa gestió de la Junta Directiva presidida per Pere Llopart, des de l'any 1989, va portar a l'equip sènior al màxim nivell esportiu guanyant la promoció d'ascens a la segona nacional l'any 1993, tot i que mai es va arribar a jugar en aquesta categoria. Els equips del club ja disputaven els seus partits en una instal.lació de primer ordre (el Pavelló Poliesportiu Municipal acabava de ser innaugurat), però aquest periode, tot i proporcionar un bàsquet brillant i engrescador pels seguidors, no va ser més que una etapa forçada, sense l'impuls ni el suport popular què el club havia gaudit en altres temps i de la mateixa manera que va créixer, es va anar perdent.
En aquest punt (a finals de la dècada dels 90), i sota la presidència del Vicente Lerena, el Club dóna un gir molt important en la seva política a causa de la situació descrita anteriorment (una minva molt important d'ingressos econòmics, i el poc interès que hi havia envers el bàsquet base). Ja no es fitxen més jugadors foranis i s'incorporen a la plantilla només jugadors de Gelida. La conseqüència d'aquesta mesura estava cantada, i el que es pretenia era situar el bàsquet de Gelida al nivell que li corresponia. Aquesta política va provocar que durant tres temporades seguides es baixés des de 1a Catalana fins a 3a Catalana. Així mateix, es van perdre els col.laboradors de Badalona, deixant doncs de rebre les aportacions econòmiques, jugadors i tècnics que d'allà venien.
Durant aquests anys es varen cobrir satisfactòriament totes les previsions econòmiques del Club, i al final de la gestió (estiu de 2001), hi havia un superàvit de 300.00 pessetes.
L'època en què el CE Gelida ha tingut el major suport de socis va ser les temporades 1975/76, 1976/77 i 1977/78 arribant-se a la xifra gens menyspreable de 540 afiliats, aproximadament, entre socis de dret i socis protectors.